A finals del segle XIX a Gran Canària ja es practicava l'enoturisme. No ho deien així ni se sabia que estaven fent turisme enològic, és clar, però els turistes anglesos que arribaven a l'illa atrets pels relats de viatgers i el que explicaven les guies turístiques que ja es publicaven a bona part d'Europa, recorrien la comarca de la Muntanya Lentiscal en una mena de pelegrinatge en què s'extasiaven davant la rusticitat de la zona i l'espectacularitat de la caldera de Bandama, mentre es deixaven remenar amb gots de moscatell i malvasia.
Tota aquesta zona estava plena de vinyes i cups i, per la seva relativa proximitat a la capital illenca (a més de per allò atractiu del paisatge i perquè aquí s'havien construït els dos primers grans hotels balnearis), es va convertir en part de l'itinerari que recorrien aquells turistes anglesos en el que es va denominar “la volta al món”, un circuit pensat per entretenir els que buscaven, sobretot, alleujament per als seus trastorns reumàtics o pulmonars.
El cas és que aquell tour acabava portant-los a llocs com la Finca el Mocanal, on hi havia (i continua estant) el Celler Sant Joan, amb el seu magnífic camí d'entrada flanquejat per enormes garrofers centenaris. La cinquena generació de cellerers està avui representada per Cristina Millán, el propòsit de la qual és renovar el perfil dels vins elaborats aquí. Ha començat amb un negre, però arribaran els blancs i els dolços de moscatell pels quals era conegut el celler en altres temps. També s'ha reactivat el tocant al turisme i, ara, les antigues naus, els cups enormes i coves de bótes s'han museïtzat i formen part d'un recorregut en què es pot conèixer la història d'aquest celler que conserva fins als objectes més inversemblants relacionats amb el món de la vitivinicultura.
A prop d'aquí, a la part baixa del vessant nord-oest del pic de Bandama, hi ha el Celler Los Lirios, una altra de les històriques de la muntanya Lentiscal. El paisatge negre del picó, de la sorra volcànica, contrasta amb els colors de la vinya i amb el mantell herbaci que hi deixen créixer.
El passeig per les vinyes forma part de les visites a aquesta hisenda, de l'origen de les quals no se sap gaire. Sí que es coneix que antigament va ser un convent i que després va passar a mans privades ia estar ja completament destinada a la producció agrícola i, sobretot, vitícola.
Els bochinches
El cup de pedra que es conserva al costat del celler és un altre dels espais que més criden l'atenció però, potser, el que s'emporta el palmell és el bochinche.
Així s'anomenaven aquí les tavernes de pas que preparaven menjars senzills per als viatgers, comerciants o treballadors de les finques i solien vendre l'excedent de vi de la seva producció. S'hi ve a beure i tastar els plats típics de la gastronomia local, però, a més, els divendres organitzen sessions de teatre i els diumenges els Sunday Wines, que inclouen un mercat de productes de marques canàries i música en directe.
Abans de viatjar cap al centre de l'illa, cap a Las Cimbres, cal visitar a la caldera de Bandama un altre dels cellers més singulars: el Celler Señorío de Cabrera, una modesta finca familiar ubicada al barranc de García Ruiz, un vessant amb inclinació impossible… Aquí, Felisa i Agustín s'han muntat el seu petit paradís vegetal on tot es fa en petit format i amb una senzillesa aclaparadora.
La vinya està plantada a la part alta de la paret, en bancals mínims esgarrapats a la roca. També hi ha cafetes, oliveres i tarongers, que és el que Agustín va plantar al principi, encara que després ho van convèncer per plantar vinyes. A la vinya s'accedeix a una vagoneta per rails, a l'estil dels de terrenys com els de la Ribeira Sacra gallega.
Allotjar-se en una cova
Ja a l'interior de l'illa, l'espectacle de Tejeda i l'enorme caldera amb barrancs, crestes, falltes, fondalades, coves, promontoris i sortints és una cosa digna de contemplar. Aquesta és una de les zones arqueològiques per excel·lència de Gran Canària.
Als actuals centres d'interpretació del Roque Bentayga o al de Risco Caído es pot conèixer més sobre el passat indígena de Gran Canària, tan sorprenent com desconegut. I a Artenara, fins i tot tenir l'oportunitat d'allotjar-se a una cova, que era el tipus d'habitatge dels que habitaven aquest entorn fins a dates molt recents.
Avui moltes d'aquestes coves s'han reconvertit en allotjaments turístics, com la casa cova Las Margaritas, d'Artenatur, però d'altres encara són el domicili habitual de molta gent. La temperatura de l'interior roman estable, per això a l'hivern permet estar més a l'abric ia l'estiu més frescos.
Excavada a la roca també hi ha el Celler Agala (Bodegas Bentayga), a l'extrem est de la caldera de Tejeda. El projecte al capdavant del que hi ha Sandra Armas va començar fa 25 anys quan el seu pare va plantar la vinya. Va haver de fer les terrasses que avui es veuen, doncs evidentment, l'orografia del lloc és massa abrupta i fragosa. Això tampoc permetia crear grans extensions, així que, finalment, tenen 30 miniparcel·les a diferents alçades. I el tema de l'altitud és el que també li ha donat la seva singularitat: ja que aquests eren vins d'alçada, utilitzarien l'altitud com a valor afegit en l'elaboració i la promoció.
Per això, els seus vins porten per nom el guarisme que fa referència a l'altitud de la parcel·la de què procedeix el raïm que conté en major percentatge cada vi. I les cotes van des dels 1.050 fins als 1.318 metres. La parcel·la que s'estén just a la porta del celler és la de més altitud i aquí s'organitza una de les seves activitats turístiques, el Sunset d'Agala, o el que és el mateix, la contemplació de la posta de sol a les cinc de la tarda, mentre gaudiu d'un vi excel·lent envoltats de les vinyes.
L'última etapa del viatge porta primer cap a Sant Bartomeu de Tirajana, on es troba Bodegas Las Tirajanas. Aquesta cooperativa ofereix la possibilitat de realitzar visites guiades sota reserva en què expliquen la història de la vitivinicultura a Gran Canària, les varietats de raïm, el procés d'elaboració dels seus vins i les particularitats de la zona on s'assenten les vinyes de els seus socis, que comparteixen terreny amb oliveres i palmeres.
També oli d'oliva
De totes les illes Canàries, aquesta és l'única que té una veritable tradició oliverera. Aquí es cultiva especialment la varietat verdial, tant per a oli com per a consum d'oliva de taula. Les visites guiades s'acompanyen d'una degustació dels productes de la zona, per això amb els vins es pot tastar oli, olives amb mojo, formatge artesà i pa.
El costat més gourmet arriba a Las Palmas, i en un viatge com aquest hi ha alguns llocs que no es poden quedar fora, com Vinófilos Triana, “un lloc de tapes i pica-pica amb una gran enoteca, amb referències nacionals i internacionals, però on sobresurten els vins canaris”, com ho defineix Mario Reyes, el seu creador, un sommelier que també presta especial atenció al servei de sala.
Tampoc hi pot faltar un dinar o un sopar a Hèstia, el restaurant de Juan Santiago, un jove cuiner que des de molt aviat tenia clar que volia ser als fogons i que es va llançar amb el seu projecte més personal al barri de Guanarteme, oa Poemes, restaurant que els germans Padró van inaugurar a l'Hotel Santa Catalina. La seva cuina també se centra en l'àmbit local, amb productes canaris presentats, a més, en una vaixella dissenyada pel creador grancanari Néstor Martín-Fernández de la Torre.
LA DOP GRAN CANÀRIA
La denominació d'origen vitivinícola Gran Canària es crea l'any 2005, després de la unificació de les dues denominacions existents fins ara a l'illa: Gran Canaria i Monte Lentiscal.
Segons l'Institut Canari de Qualitat Agroalimentària, la zona de producció dels vins emparats per la DOP s'estén a la totalitat de l'illa i compta amb una superfície total d'unes 250 hectàrees, 230 registrades, i les vinyes es troben en parcel·les petites de sòl agrícola, sobretot de les mitjanies i cims de la illa, compartint espai en molts casos amb altres cultius.
La forma de cultiu a la illa és molt diversa i irregular. La varietat més usada és la negra comuna (listà negre), majoritària a tota la comarca, seguida per la tintilla, vijariego negra, negramoll i castellana. Entre les varietats blanques, destaca de forma majoritària la moscatell d'Alexandria, seguida de vijariego, pedro ximénez, llistà blanc, malvasia, gual, albillo, marmajuelo i forastera blanca.