L’Associació Empresarial de Fruita de Catalunya (Afrucat) agrupa prop del 40 % de la fruita de pinyol d’Espanya, el 55 % de pera i el 65 % de poma. El seu director general, Manel Simón, assegura que les seves empreses invertiran en quatre anys 370 M€, un 38 % per millorar la competitivitat mitjançant l’automa- tització i la robotització, i un 26 % per afrontar el canvi climàtic.
El sector de la fruita dolça té una bona salut?
El sector és molt ampli i cada fruita és un món diferent. Hem de diferenciar la fruita de pinyol (préssecs, nectarines, paraguaians) de la de llavor (pomes i peres). En fruita de pinyol, Catalunya és un territori molt fort per les condicions edafoclimàtiques que tenim. La producció s’adapta molt bé i som capaços de fer un producte de molt alta qualitat i que aguanta molt bé el procés logístic.
Els nostres productors són molt eficients. Això és molt important, perquè els preus de la mà d’obra i de l’energia han pujat i cal continuar sent competitius. Per climatologia i per professionalitat, en la fruita de pinyol, tret de campanyes excepcionals, tenim una salut excel·lent en comparació amb altres zones de producció.
Lideren l’exportació de préssec.
Som el primer país exportador del món en préssecs i nectarines i, dins d’Espanya, des de Catalunya li- derem l’exportació. Les nostres empreses comencen comercialitzant als mercats fruita de les zones més precoces d’Andalusia i Múrcia.
Quin percentatge de préssec exporta Catalunya?
Catalunya representa prop del 40 % de la producció de préssecs i nectarines d’Espanya i devem estar comercialitzantne del 45 al 50 %, i insisteixo que som molt competitius, en especial en aquesta fruita. Itàlia n’està baixant la producció i França, els últims anys, ha baixat la seva capacitat productiva a la meitat, bàsicament perquè som molt més competitius. No entra importació, som netament exportadors.
Dic això per algunes sàvies llengües ecologistes o mediambientalistes que diuen que hauríem de produir només el que consumim. Hi ha països que no poden produir nectarines i també en volen comprar.
I en poma i pera?
El nostre repte és el mercat nacional. En poma i pera pràcticament gairebé la meitat del que es consumeix en aquest país és d’importació. L’origen de les peres és majoritàriament Bèlgica i Holanda en el cas de la varietat conferència; la Rocha arriba de Portugal, i les pomes procedeixen d’Itàlia i França per la franja alta de posicionament de preus. Al llarg dels últims cinc anys, estem veient posicionaments per la franja baixa de Polònia i Portugal.
Empreses exportadores catalanes també importen?
Les nostres empreses productores només importen quan falta producció. Sempre dic que el més important és la sensibilitat del consumidor. Tenim molt de guanyat si som capaços de conscienciar i sensibilitzar el consumidor, que es fixi en l’origen i que prioritzi la proximitat sempre que sigui possible.
S’ha notat algun efecte de la llei de la cadena alimentària?
Diria que no, perquè crec que hi ha llacunes i dubtes pràctics. La llei és una obligació i nosaltres creiem que la complim. L’últim pas que es va fer amb la llei és el registre dels contractes, i les nostres empreses l’estan fent. El que passa és que tenim un mercat que es diu Europa.
Quan una empresa té relació amb una d’un altre país pot triar la legalitat d’un dels dos. Imagi- nem-nos que el preu de la pera del mercat eu- ropeu baixa fins a extrems que estiguin per sota del nostre cost de producció. A Espanya, en la venda, s’ha d’assegurar que es cobreix el cost de producció. Quan venem a algú d’Europa, si ens indexem aquest contracte a la legislació de l’altre país no s’ha de complir necessàriament aquesta norma espanyola. Imaginem nos que baixa el preu fins a un nivell que estem per sota del nostre cost de producció. Si no podem vendre, què fem amb aquest producte?
L’únic que tenim és l’eina de la retirada del producte dins de les Organitzacions de Productors Hortofructícoles, però no tot el sector és una OPFH i la llei de la cadena alimentària afecta totes les empreses i tota la cadena. A més, la retirada de producte a beneficència o per a compostatge està limitada, perquè l’ha d’au- toritzar el Ministeri d’Agricultura i perquè el seu cost està limitat a un percentatge del programa operatiu.
Necessitem que, com que no hi ha una resposta coherent en situacions que són probables, hi hagi un marc europeu que ens reguli i que no propiciï la competència deslleial entre països perquè uns siguin més estrictes que els altres.
“En quatre anys tenim previst invertir 370 M€ en sis reptes. L’increment de la nostra competitivitat mitjançant l’au- tomatització, la robotització i la millo- ra dels processos s’endurà el 38 % de les inversions, i destinarem el 26 % al canvi climàtic".
La nova normativa d’envasos i residus d’envasos també els amoïna?
Això és un altre guirigall. És com si fos una competició dels països de la Unió Europea, a veure qui serà més “verd”. Dins d’aquesta competició cadascun legisla i al final qui paga la festa són les empreses de la cadena alimentària.
França va començar a legislar i la va seguir Espanya. De moment, la legislació francesa s’ha aurat i l’espanyola avança. Novament, ens cal un marc europeu que no sigui més estricte en cada país membre.
En aquest sentit, què planteja el sector?
Creiem que s’haurien de marcar uns terminis transitoris, veure les alternatives d’envasos i que els productors i els proveïdors de materials s’hi puguin adaptar. El debat se centra en el fet de si s’hi inclouen tots els envasos de plàstic o en quedarien exclosos els de plàstic biodegradable.
Però com a “ment verda” que tenim, des d’Afrucat no diem que no a aquesta regulació. El que passa és que la llei dictamina que les fruites i les hortalisses en format de menys d’un quilo i mig vagin obligatòriament a la venda a l’engròs, sense envàs, i sense envasos, a les fruites i les hortalisses no els donarem la possibilitat de diferenciarse.
A Europa potenciem ara aquesta diferenciació des dels àmbits governamentals i polítics. Promocionem denominacions d’origen, indicacions geogràfiques protegides i invertim en innovació, en noves pro- duccions, en marca.
Al seu dia, una part del sector va invertir en una nova varietat de poma, la pink lady; també en paraguaians, i vam crear una marca que es diu Oki, i ara resulta que les fruites i les hortalisses han de ser un commodity indiferenciat. Lluitarem contra qualsevol normativa que ho intenti.
Hi han presentat al·legacions?
Vam presentar al·legacions als esborranys de la llei que ja estan publicats. Hi ha un punt en el qual s’inclouen excepcions i hem presentat les que creiem que haurien de ser. Però independentment de la llei espanyola, pensem que no hi ha d’haver una normativa nacional, ni francesa ni alemanya, que el nostre mercat és tot Europa.
Si no, haurem de produir o envasar en funció del que ens deixin en un país o en un altre? Això em recorda quan abans d’homologar els límits màxims de residus en l’àmbit comunitari cada país tenia el seu. Hi ha d’haver una directiva comunitària, però no més exigent a cada país, perquè estem posant pals a les rodes a les empreses i els productors.
Quins reptes té el sector?
Tenim un pla d’inversions que resumim en sis pilars: el primer és el de les energies renovables. Ja estem invertint en plaques fotovoltaiques per mirar de tendir a l’autoconsum.
En paral·lel a aquestes inversions de les centrals fructícoles als seus terrats, fem compres conjuntes d’electricitat mitjançant subhastes i estem fent proves de panells fotovoltaics a sobre de les plan- tacions. Això no es pot fer a tot arreu, perquè has de tenir un punt de consum proper i perquè hi ha varietats de fruita a les quals no va bé que els restringim el sol.
Un altre pilar és continuar avançant en temes de control digital, i el tercer seria la productivitat. L’objectiu és millorar la qualitat, l’automatització dels processos, per exemple, mitjançant la robotització. L’automatització ens permetrà millorar la qualitat dels processos, no ser tan dependents en necessitats ingents de mà d’obra, perquè ens estem trobant amb molts problemes en aquest sentit, i també fer més atractiu el nostre sector als joves.
Quins serien els altres reptes?
El quart, la resiliència. Hem de continuar apostant en protecció dels conreus contra les inclemències climàtiques, sigui amb xarxes de protecció antipedra, sistemes antiglaçades, ventiladors o reg per aspersió. I el cinquè, la integració social. Si hem de sortir a buscar personal no el trobarem a Espanya. Hi ha alguns perfils d’aturats que no aniran al sector agrícola. La resposta a les ofertes és molt baixa.
“La previsió de collita de poma en aquesta campanya a Catalunya serà un 22 % superior a la del 2022; la de pera, un 31 % més gran que la de l’any passat, segons Afrucat”.
Creiem que per solucionar aquesta manca de personal cal incrementar aquestes quotes de contractes en origen que ens permet el Govern, i, si hem d’incrementar aquestes quotes, cal augmentar el nombre d’allotjaments.
El sisè repte que falta és el més important: el canvi climàtic. Bàsicament, estem intentant investigar no- ves varietats que s’adaptin millor a la nova situació climàtica.
En resum, en quatre anys tenim previst invertir 370 M€ en aquests sis pilars. L’increment de la competitivitat mitjançant l’automatització, la robotització i la millora dels processos s’endurà el 38 % de les inversions, i les energies renovables, el 20 %.